map-marker

Pl. Sant Domènec, 1 - 08759 Vallirana

telephone

93 683 28 46

envelope

secretaria@dominiquesvallirana.com

Guanyadors del XIX premi Pilarín Bayés de contes

La classe de 2n de Primària ha estat una de les cinc guanyadores del XIX Premi Pilarín Bayés amb el conte UNA CADENA D’EMOCIONS.
Aquest any la temàtica dels contes estava relacionada amb la salut mental i el benestar emocional de grans i petits.
Voleu llegir-lo? No us el perdeu!

En Martí havia començat 2n de Primària en una nova escola. La mare havia canviat de feina i la família s’havia mudat de casa. Ja feia uns dies que el curs havia començat i semblava que en Martí estava content i s’havia adaptat bé. Una nit però, els pares el notaven pensatiu i preocupat.
-Què tal l’escola Martí?- va preguntar el pare.
-Bé…- va respondre
-Doncs no ho sembla, per la cara que fas…
-És que a mida que vaig coneixent els nous companys… No sé com explicar-ho… es comporten d’una manera estranya…
-Què vols dir?- va preguntar la mare, ja una mica preocupada-.
– Doncs, veureu: l’Èric i la Jana sempre fan cara de pena, com si la tristesa fos l’única emoció que coneixen. Al pati mai juguen amb ningú, ploren per tot… ni les festes els fan somriure! Després estan la Laia, l’Aran i la Joana a tothora enrabiats; criden, es barallen amb tothom, i fins i tot peguen! Les seves cares només expressen ira!
-Potser tenen algun problema greu i necessiten ajuda- va dir el pare-.
-Ja… ja ho he pensat…però és que no s’acaba aquí: l’Hugo, l’Àlex i la Maria es sorprenen per tot, és com si vinguessin d’un altre planeta i tot ho veiessin per primera vegada. Fins i tot el dia del seu aniversari, l’Àlex obria la boca com si fos la primera vegada que feia anys! I per acabar-ho d’arreglar estan els que només coneixen l’alegria: tot s’ho prenen amb un somriure. L’altre dia, la Gemma ens renyava, i a ells se’ls escapava el riure per sota el nas. I això no és tot! El Marc i la Jade viuen esporuguits com si veiessin fantasmes arreu! Tot els fa por: equivocar-se, fer-se mal… no confien en ningú, no gosen fer res! I així podria continuar amb la vergonya de l’Emma i l’angoixa del Gerard. És com si tots patissin una estranya malaltia…
-Ohhhh Martí…!- va dir la mare mentre l’embolcallava en una tendra abraçada-.
-Mare, les teves abraçades, em fan sentir tan bé… fan que m’oblidi de tot el que m’amoïna-va dir el Martí arraulit en els seus braços-.
-És que, a vegades, una abraçada pot ser com la millor medecina! Au, a dormir que ja s’ha fet molt tard! Demà segur que veus les coses d’una altra manera- el va tranquil·litzar la mare-.
En aquell moment, en Martí va obrir uns ulls com unes taronges i se li va encendre la bombeta de les grans idees. Com no se li havia acudit! Calia fer córrer les emocions dels uns als altres, de manera que tots rebessin un bocinet d’aquelles que els en mancaven i… potser les abraçades podien ser les missatgeres! Durant tot aquest temps de pandèmia, no ens hem pogut abraçar gaire i qui sap si això ha fet… I amb aquests pensaments es va quedar ben adormit.

L’endemà, a l’hora del pati, en Martí va proposar un joc als seus companys: va donar a cadascú un feix de targetes d’un color determinat i, els va explicar que era el color de l’emoció que destacava en cada un d’ells: a la Laia, l’Aran i la Joana, el vermell de la ira, a la Sílvia, la Berta, el Pau i el Joan, el groc de l’alegria ,a l’Hugo, l’Àlex i la Maria, el taronja de la sorpresa, a l’Èric i la Jana, el blau de la tristesa, al Marc i la Jade, el gris de la por, a l’Emma, el lila de la vergonya i al Gerard, el violeta de l’angoixa.
El joc consistia en aconseguir una targeta de cada color, però només les podien obtenir amb abraçades, abraçades sinceres d’aquelles que surten del cor. D’aquesta manera es transmetrien les emocions dels uns als altres. En un tres i no res, el pati es va transformar en una gran cadena d’abraçades! Els nens i nenes anaven d’aquí cap allà, abraçant ara a un, ara a l’altre i intercanviant-se les targetes. Quan tots van aconseguir els set colors van saltar d’alegria, van cridar de ràbia pel temps perdut, van plorar d’emoció, es van sorprendre del que acabaven de fer, van sentir por a tornar a perdre, van amagar la vergonya per quan calgués i, finalment, es van fondre en una abraçada molt gran, tan gran com moltes abraçades juntes de la mare, d’aquelles que et fan sentir tan bé i curen totes les malalties. En Martí somreia satisfet. Ho havia aconseguit!